Avui fa 25 anys del pitjor accident en una central nuclear espanyola

Els ecologistes denuncien el perill que suposa el reactor, en estat latent

 

La nit del 19 d'octubre del 1989 a la sala de control de la central nuclear de Vandellòs 1 van començar a sonar les alarmes. La primera anunciava l'alta vibració d'un dels eixos de les turbines dels generadors. Les alertes s'anaven succeint en cadena quan de sobte els treballadors van sentir explosions. S'havia desencadenat un incendi al generador a causa d'una fallada mecànica, segons un informe del Consell de Seguretat Nuclear (CSN). Aquestes fallades van desembocar en el pitjor accident que hi ha hagut mai en una central nuclear espanyola, del qual avui es compleixen 25 anys.

Les flames es van propagar a una gran velocitat i van causar danys greus en els sistemes de refrigeració del reactor. El foc era visible a quilòmetres de distància. No s'havien dut a terme les millores sol·licitades pel CSN. Després va arribar el més greu: es va inundar d'aigua la part baixa del reactor. La nit a Vandellòs 1, en funcionament des del 1972, només acabava de començar quan van arribar els bombers. “Els tècnics van fugir de les dependències afectades i ens vam quedar sols; alguns tècnics agafaven mostres d'aigua i d'altres trucaven a França, mentre se sentien crits de ‘se'n va el reactor, se'n va el reactor!”, va explicar hores més tard Josep Pino, llavors cap del parc de bombers d'Amposta, que va afegir que es van trobar de sobte apagant l'incendi sense assessorament tècnic.

‘Se'n va el reactor!, se'n va el reactor!”, se sentia cridar després de les explosions

“Mentre anava cap allà sentia que es cremava l'alternador, que no se sabia si això afectava el reactor... I això l'única cosa que va fer va ser generar-me més inquietud. Quan vaig arribar la barrera d'accés estava aixecada i la gent sortia, perquè en qualsevol emergència al principi s'han d'evacuar els no imprescindibles. Però esclar, això llavors no ho sabia”, recorda Fèlix González, cap de la regió d'Emergències de les Terres de l'Ebre, que aleshores dirigia el parc de bombers de Reus.

http://ep01.epimg.net/iconos/v1.x/v1.4/varios/icono_ampliar_foto.png); background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: 5px 4px; background-repeat: no-repeat;">

La central, després de l'incendi. / J. Ll. S.

De seguida van avisar els empleats que estaven de guàrdia, com Carlos Arriola, que treballava en el manteniment mecànic de la instal·lació. “Hi havia molt fum, i el més prioritari era buidar l'aigua. Vaig ser un dels primers a baixar a la cava de reactor. Gairebé no hi havia llum, soroll d'alarmes, bidons surant, un metre i mig d'aigua…”, relata. “Un bomber no parava de dir-me: Però estem segurs aquí? L'aigua ens arribava fins al coll i no sabíem si estava contaminada, fins que la vaig tastar i per sort era salada”, afegeix Arriola, que recorda que la majoria dels treballadors hi van anar a donar un cop de mà per solucionar els problemes. “Érem els únics que coneixíem la central i podíem solucionar-ho”, agrega.

L'incendi es va produir a les 21.39 h, però el titular de la central, Hispano Francesa de Energía Nuclear SA (Hifrensa), fins a les 22.11 h no va avisar el CSN —que s'ha negat a respondre a aquest diari—, que després va criticar la falta d'informació. En un primer moment tampoc es va advertir la població.

L'accident va ser classificat de nivell 3 a l'escala INES, que correspon a un “incident important”, perquè no va provocar emissió de radioactivitat a l'exterior. Mentre la situació s'estabilitzava a Vandellòs 1, a l'exterior proliferaven les concentracions que exigien el tancament de la central, com la que va reunir 40.000 persones a Barcelona un mes després. “No teníem por de la central. Eren llocs de feina, jo hi tenia un càmping al costat”, explica el llavors alcalde, Carles Barceló (CiU). Els ajuntaments ingressen molts beneficis per acollir aquestes plantes.

Fins al cap de mitja hora no es va avisar el Consell de Seguretat Nuclear

El tancament de la instal·lació, decretat mesos després, va ser una decisió política, assegura Javier Dies, catedràtic d'Enginyeria Nuclear de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). “Podrien haver arreglat la turbina i continuar. No hi va haver cap impacte per al medi ambient ni la seguretat de les persones”, sosté. Els 300 treballadors els van recol·locar a Vandellòs II i Ascó, o es van acollir a baixes incentivades. Per l'accident van ser imputats cinc càrrecs d'Hifrensa —com el director de la planta, Carlos Fernández Palomero—, que van ser absolts.

El Govern espanyol va estimar en 40.000 milions de pessetes (240 milions d'euros) el desmantellament. El més important va ser que tots els que van participar en la nit més llarga de Vandellòs 1 van aprendre la lliçó. Es van fer jornades de formació en centrals estrangeres i el 85% de la brigada d'emergències de Tarragona ha fet pràctiques. Falta l'aprovació d'un pla de coordinació entre les centrals i la Generalitat, explica González.

Després d'una primera fase de desmantellament de la central, avui el reactor està latent, afirma Alejandro Rodríguez, director d'operacions d'Enresa, empresa pública encarregada de la gestió dels residus radioactius. "Es deixa sense desmantellar l'estructura del reactor fins al 2029 perquè sigui menys radioactiu, hi hagi menys cost per a la salut dels treballadors i menys cost econòmic”, afirma. Malgrat això, les entitats ecologistes denuncien el perill que continua comportant la instal·lació i segueixen fent mobilitzacions.

FONT:  EL PAIS

http://cat.elpais.com/cat/2014/10/18/catalunya/1413655337_690826.html

 

Back to top